aixement i infantesa

 

          Francesc de Paula va néixer a Paula el 1416, probablement el 27 de Març. El seu pare, també natural del mateix poble, es  deia Jaime Martolilla (encara que una vella biografia li dóna el cognom  Salicone i, durant molt temps, s'ha sostingut erròniament que el cognom veritable era D'Alessio, quan en realitat sembla que aquest va ser el cognom del cunyat del Sant). La mare era coneguda com a Vienna i era natural de la propera localitat de Fuscaldo. En néixer Francesc, van advertir un greu defecte en un dels seus ulls. Quin fos l'abast veritable de tal defecte és difícil aclarir-ho. Les fonts més antigues es refereixen aparentment a una manca total; els biògrafs posteriors s'inclinen per pensar en un abscés a l'ull o en una taca a la còrnia (tal vegada un ull “tancat”?); en tot cas es tractaria d'un mal d'una entitat i importància suficients per a deixar aquell ull inservible... Per això, es va demanar la intercessió de San Francesc d' Assis, prometent amb vot que, si el nounat es guaria, vestiria quan fos possible, l'hàbit franciscà durant almenys un any. A la curació posterior  atribueixen algunes fonts també la imposició del nom de Francesc unes altres semblen inclinar-se per la prèvia i normal devoció dels progenitors cap al sant d' Assis).

 

          Nombroses són les tradicions que s'han anat transmetent i desenvolupant sobre la infantesa de San Francesc especialment sobre la seva devoció mariana, la seva pietat i amor a la soledat, etc. Cal advertir, no obstant això, que són tradicions poc o gens documentades, fruit de la hagiografia que en el segle XVII tendia tant a integrar pietosament aquella època de la vida de les persones engrossint la llista de prodigis..

 

Any votiu amb els franciscans

 

           Entre els 13 i els 15 anys d’ edat, Frances va ser dut pels seus pares, en compliment del vot que havien fet, al convent de San Marcos Argentano, on va vestir l'hàbit votiu; no era la casa de franciscans conventuals més propera, però sol justificar-se, encara que no és segur, que el superior de la mateixa, el P. Antonio de Catanzaro, coneixia els seus pares, fet que explicaria l’elecció d’aquell convent.

 

            Allí va passar un any aquell jovenet i no és estrany pensar  que aquella estada li fos profitosa com escola d'oració, de vida religiosa, tal vegada d'algunes lletres....La descripció que el biògraf Anònim contemporani (presumptament un deixeble) fa de la vida del jove durant aquest any votiu ve sent interpretada literalment; només algun historiador ha cregut que cal comprendre temperadament l'abast de l'expressió “va començar a observar vida quaresmal”. No obstant això, sembla més correcte pensar que el que el biògraf Anònim fa és retrotraure a aquest any votiu el que van a ser els trets característics de tota la vida de Francesc,servei a Déu i als germans, treball manual, dedicació a l'oració, devocions, vestit pobre i auster, règim quaresmal estricte, confiança en Déu, perseverança, suscitant admiració i afecte en els altres, sintonia amb la jerarquia eclesial...). També les tradicions sobre els prodigis obrats pel jove Francesc en aquell any semblen moure's en mimesis amb els miracles posteriors (coneixement “instantani” del menjar, bilocació,  etc.). Cal remarcar que el que se’ns transmet en el fons és una vida de continuïtat; la de San Francesc de Paula no és una vida i vocació de salts bruscs i canvis espectaculars, sinó una dinàmica lineal, un creixement continu seguint una direcció  única.

 

            Un altre tema que sol tocar-se, d’acord a la seva estada al convent  de San Marcos , és el “del seu franciscanisme”. Encara avui és freqüent que qui  no coneix amb cert detall l’ Ordre dels Mínims, els consideri d'entrada com una branca franciscana. Si bé cal negar aquesta dependència, és cert que hi ha una gran influència. Cal advertir que les fonts més antigues sempre presenten la vestició de l'hàbit dels Menors pel jove de Paula sota el prisma de la “devotionis causa”, mai sota l'orientació de la vocació religiosa a l'Ordre franciscana. Podria, no obstant això, acceptar- se que va fer una mena de “noviciat” o “provació”; no obstant això, les fonts són rotundes i no van més enllà , és a dir exclouen que professés religiosament a  San Marcos (la pròpia butlla de canonització ho indica expressament). Això no vol pas negar, però, que hi hagi una certa influència franciscana sobre el Sant i el seu moviment religiós. La consciència d'originalitat i distinció no pot fer-se a costa de negar notables punts de contacte; àdhuc avui tal vegada el més semblat als mínims sigui l'observança franciscana.

 

Peregrinació a Assís

 

            En acabar l'any votiu, acompanyat pels seus pares, emprèn una peregrinació a Assís i, segons el biògraf Anònim, a Roma. A la ciutat santa situa l' esmentat biògraf un episodi significatiu: el retret efectuat a un Cardenal del luxe i seguici que ostentava; el criteri que el jove Francesc vol és l'evangèlic; només fa referència d’aquest fet l'Anònim (única font antiga que relata l'episodi) no sembla que basti per a  descartar d’entrada la veracitat històrica del fet, sobretot   si pensem que , encara que n’haguessin tingut coneixement , els redactors de la butlla de canonització tenien els seus propis motius per a silenciar-lo (l'Església romana de 1519 no estava menys necessitada de reforma que la de noranta anys abans!).

 

            Que tornant de la peregrinació (o durant la mateixa) Francesc visités altres monestirs o ermitoris (probablement Monteluco, encara que cronistes molt posteriors es refereixen també a Montecassino i fins i tot al  santuari de Loreto) és una dada no segura;Pensem en la importància que té per a incoació de la vida religiosa, la necessitat del “mestre”, de col·locar- se sota l'experta autoritat d' algú que es troba més avançat en el camí de la perfecció, en el seguiment radical de Crist. De segur que l'experiència de San Marcos Argentano va ser formativa per a Francesc, però no anava més enllà de la vida cenobítica, a la qual ell no semblava sentir-se cridat, i no podia per tant subministrar-li la vivència de qui s'ha donat al servei diví en la vida solitària. L'única cosa que sorprèn de  Francesc de Paula és la minsa durada temporal, gairebé anecdòtica, del seu aprenentatge. Tal vegada l'insòlit de tan breu etapa d'aprenentatge sigui provocada  per la dilatada (i dubtosa) estada a  Montecassino (i en un monestir de Cosenza) que van relatar Montoya i altres

 

Inici de la vida d'eremita

 

            Segons la documentació, acabada la peregrinació,  i un cop la família torna  a Paula, Francesc inicia la seva vida eremítica, amb una determinació tan segura,  que no va fer més que arribar  al poble, es retirant, segons l'Anònim, a un lloc propietat dels seus pares, on es manté d’ allò  que ells li subministren. Sempre segons l'Anònim, passat un temps es retira a un lloc més apartat. Pel que sembla, habita primer en una gruta o barraca (diuen les fonts que “cava” un ínfim refugi; vegeu la semblança amb els antics anacoretes del desert) i després comença a construir un oratori; probablement es tracta d'una primera ermita amb algunes habitacions annexes, a mesura que alguns companys comencen a acompanyar-lo. En un moment bastant posterior, quan ja la fama de probitat de Francesc s'ha estès, s'inicia la construcció d'una església. Aquests són els trets que semblen recollir-se d'aquesta primera i fosca època, en la qual la documentació no sempre és ni precisa ni enterament conciliable. Cal pensar en l'edificació d'església i convent d'una forma molt lenta, en la mesura que les necessitats ho requerien i sobretot en la mesura que els recursos ho permetien. De fet, hi ha declaracions de testimonis relatives als successius (o millor, continus) treballs de construcció aproximadament des del 1455 fins almenys vint anys després.

 

             A poc a poc la fama sobre la vida i virtut de l’ eremita paulà s'anirà difonent. El seu gènere de vida peculiar, la seva austeritat penitent, van alimentant una fama de santedat que aviat es veurà reforçada per la difusió dels prodigis obrats. La gent s’acosta a  Francesc per  necessitat, curiositat, devoció... , els malalts, benefactors,curiosos,des del fervor fins al recel... I  entre ells, alguns que volen fer  la seva mateixa vida, atrets pel seu exemple, en sintonia amb ell, buscant el seu mestratge i ensinistrament. Són els primers deixebles, és l' inici de la futura Ordre dels Mínims.

 

La primera comunitat

 

           Els historiadors tradicionals de l'Ordre situen el seu origen el 1435. No obstant això, avui es tendeix, privilegiant certes fonts, a considerar bastant infundat un origen anterior al 1450 o, per a ser més exactes, al 1452. Sintetitzant, podem resumir les raons que tal és l'any que monsenyor Pirro Caracciolo accedeix a la seu de Cosenza, no existint cap documentació oficial que sustenti directa i explícitament una eventual vinculació entre el moviment eremític sorgit entorn de Francesc i monsenyor Berardo Caracciolo, el bisbe predecessor de Pirro. Si es llegeix atentament la documentació (Decret Ens de 1470 i súpliques posteriors a Roma), sembla fins i tot que el  1450 sigui no ja la data de fundació, sinó de la vida eremítica solitària de San Francesc (amb la temptació de retardar la data del seu naixement...) o almenys de l'assentament definitiu.

 

            Qui fossin aquests primers companys és també qüestió irresoluble. Si podem aventurar que en un començament  eren tots laics (i ho van seguir sent majoritàriament durant un cert període de temps)..

 

Roma investiga

 

            La comuna veu i fama es van estendre de manera que, després d’un temps, van arribar fins a Roma i van motivar la primera investigació pontifícia. Aquest és un episodi important, i mereix ser tractat amb cert deteniment. Cal abordar primerament la seva fixació cronològica. L'episodi se situa explícitament, per la butlla de canonització, en temps de Paul II, és a dir a partir de 1464 i no després de 1471. La historiografia tradicional ho datava el 1469 (Lanovius, Toscà, Dabert) o el 1470 (Giry, Perrimezzi, Roberti); però cal advertir que això es deu al fet que, per a tal historiografia, Francisco estaria entre 1464 i 1467 a Sicília (fundació de Milazzo el 1465), però ja Roberti assenyalava que ers difícil de conciliar aquesta cronologia amb les dades que s'infereixen de les declaracions processals. Alessandro Galuzzi, el més important historiador d'aquest període, prefereix situar la visita de l'enviat papal el  1467, basant-se en la declaració del testimoni 57 del Procés cosentí. La intenció de la indagació pontifícia ens ve presentada en la documentació: informar-se sobre la vida, sobre els miracles i fama de Francesc. El Papa Paulo, davant les remors que arriben a Roma (tal vegada no tots amb aspectes  favorables a l'ermità) decideix enviar una persona de confiança (un cubiculàrius) perquè investigui. No es tracta d'aprovar el moviment eremític (aquesta investigació es farà més tard, a partir de l'aprovació diocesana), sinó de vigilar, assabentar-se, veure de què va realment aquest Francesc. Si es llegeix la documentació relativa a la investigació, es dedueix, no obstant això, que allò que l' enviat papal sembla posar en qüestió no és tant (o no és només) la forma de vida del propi Francesc sinó la possibilitat de l'extensibilitat d'un gènere de vida tan rigorós a altres (sembla que en el rerefons el preocupant no és només la persona de Francesc, sinó implícitament el seu ésser  com a punt de referència i de seguiment per als  altres). La trobada culmina amb una acció prodigiosa de Francesc i la posterior conversió o canvi d'actitud del cubiculari respecte a l'ermità; l' enviat torna a Roma i explica al Papa el prodigi del que havia estat testimoni. Qui va ser aquest enviat papal la documentació no ho  revela; només ens diu que era “canonge i persona important”, ordenat sacerdot feia 30 o 33 anys( hi ha aquí una estranya discrepància entre les dues fonts primigènies), oriünd d'una regió llunyana i que venia per primera vegada a Calàbria. La tradició deia que era  natural de Gènova, de la família Adorn; en tal línia, es va assenyalar el nom de Jerónimo Adorn; en successius estudis, Galuzzi va expressar, en primer lloc, les seves reserves sobre tal identificació i ja des de 1970 va mantenir que el cubiculari o cambrer es tractava de Baltasar de Gutrossis, també anomenat Baltasar de Spigno, de la diòcesi de Savona, el mateix que cap el 1470 o poc abans, passaria a formar part dels seguidors de Francesc (tradicionalment considerat el primer sacerdot que va entrar en la Congregació), el pas de la qual a la condició eremítica serà autoritzada definitivament pel papa Sixte IV el 1473. Cal advertir que els arguments que demostren  tal identificació mai no van ser explicitats amb claredat per Galuzzi i aparentment es tracta de raons indirectes, encara que cal reconèixer que fins aquella data ningú s'ha ocupat de rebatre o qüestionar tal identificació. I cal recordar que el propi Galuzzi esperava publicar nous documents referents a això. En tant no accedim a aquesta nova documentació és legítim plantejar- se interrogants; entre les poques fonts alienes que l'Anònim cita es troba precisament el Pare Baltasar de Spigno; no obstant això, d'aquesta indagació pontifícia no es fa cap esment, com entendre que tal episodi s'ometés, tenint en compte el prodigi obrat?

 

            Del mateix any de la indagació pontifícia (1467) data, per altra banda, la primera concessió coneguda d'indulgències a l’ ermitori de Paula (“ermitori de Sant Francesc, a Paula, diòcesis cosentina”) expedida per tres cardenals per a ajudar a la reparació i conservació dels edificis i del material de culte.

 

Institucionalització formal

 

            L'aportació de Baltasar de Spigno (del qui ja els antics cronistes diuen  que “per ell l'Ordre va progressar” o “es va incrementar”) va ser determinant amb vista a la institucionalització del moviment de Paula. Recordem que es tracta d'un personatge de cúria, doctor en ambdós drets (segons l'Anònim) i l'únic eremita que en la constitució Decet Ens (aprovació diocesana) és esmentat pel seu nom al costat de Francesc (“fra Baltasar, sacerdot”). La citada Decet Ens constitueix la carta fundacional de la congregació (fins llavors es presumeix que Francesc i els seus companys només comptaven amb una aprovació oral). Normalment, el reconeixement canònic ve a culminar el procés fundacional. És el que es coneix com “erecció” d'un institut. Tal caràcter pot sens dubte atribuir-se a la Decret Ens, encara que també seria conjecturable situar aquesta aprovació en un moment anterior (a la suposada aprovació oral o fins i tot a la posada de la primera pedra la intenció de la qual declarava el propi arquebisbe Caracciolo el 1467); es tindria així un reconeixement jeràrquic que el  Decret Ens en seria una prova posterior. Des d'aquesta perspectiva, més que atorgar validesa al moviment, la constitució de l'arquebisbe faria  de prova , i no d’oposició d'eventuals qüestionaments. Datada tradicionalment el 30-11-1471 i revisada la interpretació de la data per Galuzzi, qui finalment va defensar la datació en 30-11-1470 (rectificació que tot just ha suscitat oposició directa), podem compendiar el seu contingut i les dades que ofereix :

 

.Confirma als eremites en la possessió i exempció de l’ oratori o església de San Francesc a Paula, que va ser erigit amb l'assistència del mateix arquebisbe; en aquest oratori amb annex dormitori, Francesc ha dut una lloable vida d'ermità durant uns 20 anys; allí Déu ha obrat i obra per la seva mediació freqüents miracles (!), acudint multitud de gent; molts (clergues i laics) van vestir l'hàbit eremític associant-se a Francesc.

 

.Confereix a Francesc, com a superior, plena jurisdicció sobre els religiosos (inclosa la facultat de fer estatuts i ordenacions per a l'observança de tal vida).

 

.Autoritza a rebre llocs, oratoris i esglésies, i a rebre a la congregació, eclesiàstics i seculars que vulguin rebre l'hàbit eremític i prometre observança de castedat, pobresa i obediència.

 

.Concedeix a la congregació els privilegis dels Mendicants.

 

.Eximeix Francesc i companys (i als seus llocs i oratoris amb tots els seus drets i pertinences) de jurisdicció parroquial i de la seva pròpia jurisdicció episcopal, posant-los a dependència directa de la Seu Apostòlica.

 

           Arribats a aquest punt, podem ja començar a extreure conclusions generals sobre l'origen de l'Ordre. El primer que cal advertir, i que constitueix un factor que marca diferències respecte a altres fundacions (especialment modernes), és que la congregació no sorgeix com a resposta a una necessitat (social o d’ apostolat) prèvia de l'Església o la societat del seu temps, almenys directa i conscientment. No constitueix tampoc un deliberat intent de reforma eclesial. No hi ha en els inicis ni tan sols una pretensió de fundació nova, ni tan sols una pretensió de comunitat. En els inicis no sembla haver en Francesc més intenció que la referida al seu àmbit personal. La seva vocació és la d'un anacoreta, un ermità. I ho serà sempre (els testimoniatges sobre un Francesc inserit en la vida comunitària són més aviat escassos i genèrics, en contrast amb aquells que ho situen duent gairebé una vida religiosa “a part”. En la mesura que se li uneixen companys i es requereix una organització, l'ermità es converteix en ermità + fundador, sense que ens sigui possible determinar el moment que Francesc es percep a si mateix com a fundador.

 

            Atenent al que dimana dels processos, de l'Anònim, de la Decret Ens i, especialment, de les súpliques (documentació importantíssima) que entre 1471 i 1473 dirigeix l'arquebisbe de Cosenza a Roma, ens permet fer una espècie de lleugera descripció d'aquest primer grup de seguidors simplement deixant parlar els textos:

 

.Pels  qui ho segueixen: arrossegats per la seva vida virtuosa, per les seves virtuts, volent dur la seva mateixa vida...

 

.En qui ho segueix: abraçar la vida solitària, dur vida d'ermitans, prestar contínuament servei a Déu, ad obsequium divinum, viure segons l'estil de vida de Francesc i la seva mateixa austeritat...

 

.Signes externs: el mateix hàbit, vestir el seu saial, viure sota l’hàbit eremític, túnica amb caputxa i cíngol...

 

.Qui eren: certs frares conversos, clergues i laics, dotze de nombre (professos?) i altres (”aspirants”?), hàbit laïcal...

 

.Valoració de la seva vida: santa, religiosa, eremítica, caritativa...

 

.Què fan: dejunen en la mesura  que les forces els ho permeten, dormen vestits, a hores fixes es dediquen a l'oració, no tenen gens de propietat, no toquen diners, viuen d'almoines, mai mengen carn ni ous ni lacticinis, fan  sempre menjars quaresmals, treballen ampliant les cel·les, el convent...

 

.Quin efecte tenen sobre la gent: la seva vida és profitosa per la salut de les ànimes de molts, moltes bones obres s'han fet  per la seva causa, concòrdies i paus (reconciliacions) i molts mals s'han evitat i s'eviten...

 

.Denominacions: "Francesc de Paula (pobre) eremita (laic) de la diòcesi de Cosenza", "Francesc i (la seva congregació de) germans ermitans", "Francesc i els seus companys de dita ermitori", "Francesc i ermitans"...

 

            Com a conseqüència de les possibilitats obertes per la Decret Ens, amb tal reconeixement formal, Francesc podria començar a atendre les peticions i oferiments que li arribaven per a establir oratoris o cases en altres poblacions. Fins  llavors, la documentació només es refereix a l’ ermitori i oratori de Sant Francesc(d'Assís) a Paula (encara el 1473 l'arquebisbe Pirro només es refereix a Paula; el mateix pot dir-se del privilegi del rei Ferran de Nàpols expedit el mateix any). Però és que, si cal atendre el que ens diuen les fonts processals, Francesc no tenia tampoc intenció d'expandir el seu moviment; la segona fundació, la de Patern, no la va dur  a terme fins després de nombroses peticions. I aquí se'ns va dibuixant una imatge de Francesc que anirem veient corroborada en la seva vida: la de no actuar en  decisions importants al primer impuls, sinó després d'una deliberació profunda i gens  fàcil; no condueix la vida eremítica sinó després d'una peregrinació discernidora i formativa, no admet companys sinó després de cert temps, es decideix a fundar Patern només després d'insistents súpliques, trigarà a partir cap a França, dubte sobre si imposar la vida quaresmal absoluta o dispensar-la en la itinerància, trigarà anys en decidir-se a assumir una paternitat normativa respecte a una Ordre de monges de clausura; a més, si exceptuem la seva vocació eremítica i la intenció de vida quaresmal, en els casos que hem esmentat la iniciativa és sempre extrínseca, encara que el fet sigui després assumit en plenitud i protagonisme per Francesc, qui mai es limita a ser només comparsa o a deixar-se endur sense més per instàncies alienes... Com moltes altres dades de la vida de Francesc de Paula, també la data tradicional de la fundació de Patern ha estat discutida. Avui sembla conjeturar- se una fundació amb un terme a quo cap a 1472; a aquesta època pertany tal vegada també la fundació de Spezzano....

 

Aprovació pontifícia

 

            Com a conseqüència de la petició presentada per Francesc de Paula (i no menys de les súpliques de Mons. Pirro Caracciolo a la Santa Seu), el Papa Sixte IV instrueix que uneixi una segona investigació pontifícia. Ja no es tracta, com el 1467, d'esbrinar sobre un personatge sospitós, sinó que la indagació actual (breu Hiis que pro, de 19-6-1473) s'orienta a l'aprovació de la congregació d'ermitans. Es tracta, doncs, d'una investigació oficial (la de 1467 era una indagació privada) que s'ordena efectuar al bisbe de San Marcos Argentano, instant-li que comprovi la veracitat del que ha estat exposat per Francesc a la petició (protegida per l'arquebisbe Caracciolo) i permetent-li si s’escau, que aprovi el moviment auctoritate apostòlica. No obstant això, tal aprovació delegada no va ser suficient (o va ser qüestionada en la seva autenticitat o validesa), perquè Francesc va elevar petició de confirmació al Papa; la concessió del sol·licitat es va plasmar en la butlla Calmis Apostòlica de 17-5-1474.

 

            Aquesta butlla, que dóna el nom seguit fins al moment pel moviment eremític de “fra Francesc de Paula i els restants ermitans del ermitori i oratori de Sant Francesc aPaula(oratori i dependències annexes que seguien edificant- se i ampliant- se amb les almoines dels fidels), confirma l'aprovació, llicència, donació i especialment exempció de jurisdicció parroquial i diocesana atorgades en el seu moment per l'arquebisbe Pirro i confirmades auctoritate apostòlica pel bisbe de San Marcos; expressament reitera l'exempció i alliberament de tota jurisdicció no només en l'església cosentina sinó també de la potestat d'altres arquebisbes, bisbes i autoritats eclesiàstiques en les respectives jurisdiccions de les quals “existeixen o poden existir de qualsevol manera en el futur els vostres ermitoris i esglésies, ermitans i persones, coses i béns”, quedant a la immediata protecció i dependència de la Santa Seu.

 

           Aprovada la congregació en aquests termes per Roma, aquell petit (però creixent) grup d'ermitans repartits en dos o tal vegada tres cases en la diòcesi cosentina, s'expansionarà més enllà d'aquesta diòcesi... Pot ser que cap el 1476-1478 es fundés Corigliano... No hi ha documentació explícita, però la tradició manté amb força que cap a 1477 els ermitans anirien A Castellammare digues Stabia...   Recordem que ja la Decret Ens facultava a Francesc a estendre estatuts i ordenacions. S'ha asseverat que durant aquests primers temps la reglamentació de la congregació girava entorn de la Regla franciscana; l'ombra del franciscanisme apareix altra vegada sobre el moviment eremític. No és una línia de pensament equivocada si es considera que la sola experiència comunitària de Francesc és la del convent de menors de San Marcos Argentano; no obstant això, no sembla suficient el testimoniatge d'un episodi puntual i anecdòtic per a sustentar que “tots” els aspirants fossin habitualment enviats per Francesc a fer un any d'experiència amb els franciscans de Cosenza.

 

Activitat taumatúrgica de Francesc

 

            Durant la construcció dels primers convents (sobretot els de Paula i Patern, que probablement van ser les dues cases on Francesc va passar la major part de temps abans del seu viatge a França, sense oblidar la idea que emergeix en les declaracions de molts testimonis en el sentit que allí on anava “edificava llocs i monestirs”; no deixa de ser curiosa aquesta presentació aparent de Francesc com a caminant  i mestre d'obres...) ens són narrats nombrosos  de miracles, molts d'ells lligats a contratemps sobrevinguts durant la construcció... I també moltes curacions, molta gent que acudeix a Francesc buscant salut, buscant un remei per als seus mals. Podem afirmar que la majoria de miracles que ens relaten els biògrafs posteriors de San Francesc  trobem documentats en els processos; però són prodigis que quan s’expliquen  s'adornen, es  completen, engrandeixen, fàcilment es tendeixen  a novel·lar, a donar tints llegendaris, a vivificar-los d'una manera freqüentment artificiosa...

 

            També cal recalcar, respecte a aquest període, com Francesc, sent un ermità, no era, no obstant això, aliè als problemes del món del seu temps. Francesc de Paula es relaciona amb els altres, es preocupa dels problemes, dels sofriments, de les esperances dels seus coetanis. La seva intervenció en l'escena pública queda denotada per la inestabilitat de la seva relació amb Ferran d'Aragó, rei de Nàpols. Ja hem esmentat que en 1473 el rei emet un privilegi prenent a Francesc i els seus companys de Paula sota la seva “protecció i defensa”. Si ens ajustem a l'Anònim i a la data tradicional de fundació (o d'intent de fundació) del convent de Castellammare digues Stabia, cap a 1477 Francesc viu l'oposició del Rei i dels nobles. Seria en aquesta etapa de relació conflictiva quan caldria situar l 'intent d’empresonament que l'Anònim ens relata. Cap a 1479 hi ha un altre esdeveniment digne de remarcar, perquè ens ha arribat reiteradament documentat; ens referim a la predicció i a l'actitud de Francesc sobre els fets de Ótranto. Francesc prediu la invasió otomana i fins i tot sabem (pels processos) que va arribar a escriure al rei prevenint-lo; cal subratllar la importància de la declaració processal; el to que posa el testimoni en llavis de Francesc és de retret i censura cap al monarca: un ermità que li diu al rei el que ha de fer! No és d'estranyar que les relacions poguessin ser bastant tibants en determinats moments. I el fet és important i manifesta  la llibertat d'esperit de Francesc i la seva conducta no fent excepció amb cap persona, sense por d'enfrontar-se, quan es convenç de la conveniència i gravetat de l'assumpte, amb els poderosos. Si bé la concepció d'un Francesc de Paula líder dels drets dels pobres i en constant defensa dels desvalguts enfront dels seus opressors té no poc de romàntica i deriva més de l'admiració panegírica (i fins i tot últimament, amb massa freqüència, de l'aplicació a Francesc dels propis pressupostos ideològics) que d'un examen rigorós de les fonts, l'episodi esmentat ens prevé contra la temptació de l'extrema visió contrària, la d'un ermità fora del món i vivint un espiritualisme desencarnat.

 

            Francesc sofrirà també l'oposició d'altres persones, no necessàriament malintencionades. Com exemple, podem referir-nos a un incident que tenim repetidament relatat (en els processos, en l'Anònim): el de la visita del P. Antonio Scozetta, un predicador franciscà que desconfia de l’ eremita a qui molts tenen per sant, pensant que enganya la gent aprofitant-se de la seva ingenuïtat, exercint de remeier en perjudici d’aquells  que coneixen la medicina i, per tant, dels soferts pacients. Però, com punts altres, també Scozetta, a partir de la trobada directa, del contacte personal amb Francesc i la seva manera d’actuar no només prodigiosa, sinó també reveladora i evangelitzadora, canviarà d'actitud i de perspectiva. I és que precisament tal vegada radiqui aquí una dels vessants més eminents de l'activitat evangelitzadora de Francesc: ser un home de Déu no per dur una vida rara, ni per la meravella excepcional que pugui provocar a la naturalesa considerada tal meravella en ella mateixa, sinó per l'efecte que causa en aquells que amb ell es troben: canviar perspectives, canviar l'estretor dels seus punts de mira i obrir-los fins sobrepassar  les pròpies expectatives; ben mirat, és això i no altra cosa el que sol anomenar-se “conversió”...

 

 

Cap a França

 

            “LLuís XI... mogut per la santedat del Beat varó i desitjant tenir-lo a la seva presència... ”(Butlla Excelsus Dominus). El 1482 el poderós rei de França Lluís XI, de qui es diu que després d'ocupar Borgonya va posar les bases de l'Estat francès, està malalt. Pateix una arteriosclerosi que li ha ofert ja un parell d'apoplexies. Se sent i viu físicament deteriorat. S'ha fet portar relíquies de tot arreu  (el Papa Sixte IV li va enviar fins i tot un corporal sobre el qual havia celebrat San Pere!), esperant, des d'una actitud en la qual la fe es desequilibra notablement cap a la màgia o la superstició, remei per al seu mal. Un mercader napolità, la dona del qual hauria concebut gràcies a les oracions de Francesc de Paula, parla amb un escuder reial sobre aquell ermità de Calàbria; l'escuder l'hi diu al rei i el rei crida el  mercader a la seva presència; poc temps més tard, si no per la santedat, sí per l'aspiració de recobrar la salut, el rei envia una missió a Calàbria i Sicília (Nàpols?) perquè portin a França a l'ermità miracler. Els enviats arriben a Patern aquell mateix any de 1482, on troben Francesc amb un sol company (la declaració del testimoni 5 del turonès ens dóna indicis que impel·leixen a pensar en una Congregació encara amb curts efectius). A Francesc de Paula no se li ha perdut res a França; el rei mana més gent a convèncer-lo... Francesc no es mou; el rei busca el suport del monarca de Nàpols i la intervenció del Papa Sixte IV; ambdós, per raons polítiques, el complauen. L'Anònim ens parla de dues obediències. Francesc obeeix a la intimació de les seves màximes autoritats civils i religioses i marxa probablement el 2 de febrer de 1483.

 

            No sabem amb qui va. L'Anònim es refereix a un dels seus ermitans, però de tal referència no pot excloure's que en fossin més. El testimoni 85 del procés calabrès només ens parla d'un; el testimoni 23 del mateix procés esmenta  un nebot i dos frares. Els viatgers passen per Nàpols, on Francesc és rebut en olor de multituds i on s'entrevistaria amb el rei Ferran (sol situar-se aquí l'episodi en el qual Francesc, retraient al monarca la seva voracitat impositiva, trenca una moneda de la qual brolla sang).

 

            Després els viatgers es detenen a Roma; allí el van a veure els Cardenals i té llargues audiències privades amb el Papa, qui li concedeix certa familiaritat. Francesc hagué de rebre concretes instruccions sobre l'activitat a favor de la Santa Seu que hauria de desenvolupar a la cort francesa; se suposa que també es tractaria sobre la jove congregació de Paula. Va voler Sixte IV conferir-li el sacerdoci Acontentem-nos amb l'interrogant, encara que, francament, en un temps que amb gran facilitat es feien cardenals i bisbes, no és tampoc d'estranyar que el Papa volgués fer sacerdot (què menys?)  un home que té certa fama de sant i de qui, a més, esperava obtenir bon profit.

 

             Sobre aquesta estada de 6 a 8 dies a Roma se'ns ha transmès la formulació per Francesc de diversos vaticinis. Vaticina l'erecció del convent de Ss. Trinitá dei Monti; vaticina que Julián della Rovere li aprovaria el vot de vida quaresmal; vaticina que Juan de Médici el canonitzaria. Estranyament no va vaticinar gens de Rodrigo Borja (futur papa Alejandro VI)! La predicció menys menyspreable és la del futur pontificat de Julián della Rovere; les arrels de la tradició se situen en una de les cartes de patrocini per a la canonització, que es remet a una notícia rebuda auditivament, en la qual, no obstant això, per res s'esmenta el quart vot. La resta de pronòstics semblen amplificacions ex eventu de finals del segle XVI o inicis del XVII.

 

            Francesc va prosseguir el seu camí per mar cap a França. S'ha discutit si va fer o no escala a Gènova. Cap al 24 d'abril van arribar a Lió (el rei havia escrit prèviament perquè se’l rebés i festegés tan bé com fos possible, com si es tractés del Papa). A finals d'abril Francesc va arribar a Amboise, on el va rebre el dofí Carles. Des d' allí van anar a Tours, on va ser acollit amb grans honors. Ja tenim l’ eremita a la cort.

 

                A inicis del mes de maig de 1483, amb gran gaubança del rei Lluís, Francesc de Paula va arribar a Tours. Els biògrafs solen identificar Bernardino de Cropalati i Juan Cadurio della Rocca com els dos frares que el van acompanyar. A ells caldria afegir el nebot Nicolás d’Alessio. No obstant això, l'Anònim només ens parla d'un religiós: Fra Bartolo. En un moment posterior s'uniria a ells Fra Baltasar de Spigno (encara que la seva presència no apareix documentada fins l’ abril de 1484).

 

A la cort  francesa

 

           A la cort reial Francesc continua la seva manera de viure; freqüentment conversava amb el rei. També aquí a França sembla que  hagué de sofrir l'oposició dels metges propers al monarca, a qui induirien a desconfiar de l'ermità; el rei era ja desconfiat; l'anònim ens adona de les “proves” a les quals Lluís XI sotmet  Francesc.

 

             Se'ns han conservat una sèrie de cartes d' entre juny i agost de 1483 per les quals coneixem que Francesc estava fent una labor important en defensa dels interessos de la Santa Seu (per exemple, en relació a uns delmes deguts per França, derivats probablement de compromisos contrets amb el Papa en ocasió de la croada impulsada contra els turcs). Francesc, per altra banda, assoleix la intercessió del rei en favor de l'aprovació de les constitucions de la seva congregació. El rei, àdhuc patrocinant tal petició, veient que el temps corre i que la seva salut no presenta millores, es dol davant el Papa (arriba fins i tot a pensar que algú estigués aconsellant contràriament  Francesc); el Romà Pontífex, donant esperances a Francesc sobre l'aprovació de la normativa, li demana que no deixi d'utilitzar tots els recursos al seu abast per a la curació de Lluís XI, arribant fins i tot, d'alguna manera, a supeditar tal aprovació al remei de la reial salut. Sorprèn en aquestes missives que Sixte IV es dirigeixi a Francesc de Paula com“minorum de observantia” (està clar que aquí no es tracta d'error de l ‘amanuense, doncs la denominació minimorum no sembla encara encunyada). És admissible sense més un error d'apreciació del Papa, havent tractat amb Francesc personalment? Com conjugar-lo amb l'aprovació de la Congregació de 1474, en la qual els privilegis concedits no eren els dels Mendicants, sinó els dels eremites de Pietro Gambacorta? És possible creure que tal conceptuació errònia vingui d’ un Papa que és, ell mateix, franciscà?

 

             Durant aquests primers mesos a Tours Francesc realitza, doncs, una triple labor: remeier, fundador - legislador, diplomàtic... La primera és una tasca fallida; Lluís XI deixarà aquesta vida a la fi d'agost de 1483, si bé les tradicions concorden en la saludable influència de l'ermità respecte a les disposicions espirituals del rei en abandonar aquest vall de llàgrimes. Respecte a la normativa volguda per al seu grup, només obté promeses interminables (sense terme). Com a diplomàtic, aconsegueix canviar l'actitud del rei respecte als delmes deguts (encara que arriba un punt que, reconduïda ja la disposició del monarca, el mateix Sixte IV indica a Francesc que no pressioni més sobre aquest assumpte) i amb la seva col·laboració es publicarà la butlla contra Venècia (el Papa li encarregarà a més obstaculitzar la labor dels ambaixadors venecians en tant no arribin els llegats pontificis); també s' atribueix a la seva influència la recuperació del comtat de Valentinois.

 

             Hi ha un episodi d'aquesta època que ens ha estat narrat per Montoya; ho esmentem, encara que cal tenir una certa reserva respecte a la seva exactitud històrica (Montoya cita al P. Jerónimo Capella -l'escrit del qual es va perdre-, qui ho havia sabut d'un altre a qui l'hi havia explicat un capellà reial...). Es tracta d'una conversa entre el rei i Sant Francesc en la qual el primer li fa 3 preguntes i l'ermità les contesta sense titubejar (que no guariria de la seva malaltia, que havia de retornar al rei d'Aragó els comtats de Rosselló i Sardenya, i que, després de la seva mort, arribaria l’ heretgia a França). L'última és una predicció la indeterminació de la qual, la fa totalment vertadera (tard o d'hora, amb major o menor abastament, alguna heretgia és produeix); la primera és una intuïció que no presentava major dificultat per a algú com Francesc; ens detindrem només en l'assumpte de Rosselló i Cerdanya. És una qüestió sobre la qual tornarem més endavant; cal recordar que aquests territoris havien constituït una garantia per l'ajuda militar feta per Lluís XI a Aragó contra els catalans rebels; al final, l'ajuda francesa aviat va ser retirada (al·legant que amb els catalans hi havia tropes de Castella, que era aliada de França) i Lluís XI es va quedar amb els comtats. La solució hauria passat per pagar Aragó a França una contraprestació (en diners o en favors) i que França restituís a la monarquia aragonesa els territoris. Però no hi havia acord. Constituïa el que es diu un contenciós internacional que semblava abocat a la única solució militar... No hi ha acord sobre si en aquest tema Sant Francesc dePaula va intervenir aconsellant en alguna cosa a Lluís XI; tot sembla indicar que al final de la seva vida Lluís XI tenia intenció de retornar-los; pot ser que ho deixés així ordenat en el seu testament (de fet, la documentació diplomàtica treta amb posterioritat pels Reis Catòlics al·lega sempre en la seva reclamació que Lluís XI va deixar ordenada aquesta restitució). Sembla que poc abans de morir el mateix Lluís XI havia comissionat  un bisbe perquè anés a  Barcelona i s'encarregués de negociar; aquest enviat mai va arribar a realitzar el viatge perquè li va ser impedit per la gent del cercle reial.... L'única cosa clara és que l'assumpte va quedar a la mort del rei Lluís sense resoldre i que haurien de passar encara gairebé deu anys abans que s'arribés a una solució pactada.

 

           Lluís XI, abans de morir, va encomanar a l’ eremita que pregués pels seus tres fills (Anna, Joana i Carles. També ens diu l'Anònim que aquell rei va morir convertit gràcies a Sant Francesc (transformant-se de “llop rapaç” en mans “anyell”).

 

            Quan Lluís XI mor, li succeeix el seu fill Carles, un jovenet de catorze anys; fins a la seva majoria d'edat exerceix com a  “regent" (si no de ple dret, almenys de fet) la seva germana Anna, dona, segons sembla, molt capaç i astuta per als assumptes d'Estat (una veritable filla de Lluís XI !). Estava casada amb Pere de Borbó, senyor de Beaujeu (per aquest motiu a la documentació la trobem citada com Anna de Beaujeu o Senyora de Borbó o Bourbon).

 

            En aquest punt (Lluís XI mort i sepultat, Carles VIII menor d'edat regnant a França, Anna de Beaujeu exercint la regència) és inevitable que se'ns plantegi una pregunta: què pinta allí San Francesc de Paula? Recordem que hi havia anat per mandat del Papa i del rei de Nàpols amb la missió de guarir al rei; havia fet de tot menys guarir-lo... Per què segueix a Tours? Té una congregació que tot just ha començat a caminar, que es mou encara amb dificultats, expansionant-se lenta però progressivament pel sud d'Itàlia.. Què reté a Francesc a França? S'han formulat explicacions “peculiars” (com, per exemple, que el rei Lluís li hagués gravat la consciència, aquesta vegada el rei a l'ermità, perquè cuidés amb la seva presència, el seu consell i les seves oracions dels seus fills, o també, per exemple, que Francesc hagués previst per una particular inspiració divina el desenvolupament del seu institut en territori francès; no obstant això, cal recordar que tant l'Anònim com els processos ens parlen que Francesc havia profetitzat , sis o set anys abans respectivament, la seva anada a França, però  no quedar-se allí per a sempre). Ha pensat Francesc que la seva Congregació pugui arribar a implantar- se a França? En aquest moment no té cap convent pròpiament dit, està en un petit habitatge que li han deixat i, per descomptat, no té vocacions...Anem, per tant, a examinar motivacions més consistents.

 

            Francesc, ha de prosseguir la labor diplomàtica que el Romà Pontífex li havia encarregat? Això és sens dubte més possible. Fins al moment a França Francesc havia obtingut més èxit com diplomàtic que com taumaturg. Que es quedi per interès i mandat del Papa pot ser una raó atendible. No falta  qui la consideri la més important, almenys fins que la Santa Seu tingui assegurades les seves posicions en aquest moment de successió o trànsit. Bona motivació, però no tal vegada l'única. Per ventura Francesc confia encara a assolir l'aprovació d'aquelles constitucions de la seva congregació. Després de tot, Sixte IV li havia “promès” aprovar-les. Si Francesc preveu seguir contant (com així serà) amb el suport de la monarquia francesa, és lògic pensar que vegi aquí possibilitats més clares d'aprovació d'aquesta normativa que no pas si torna a Calàbria, on, a més, no pot prestar cap servei de contrapartida a la Santa Seu; tal previsió sembla tant més fundada si es pensa que ara la seva Santedat no podrà vincular l'aprovació a la salut del rei. Ja que el van fer venir a aquest país llunyà, la llengua del qual no parla, ja que se li ha estat en un mitjà estrany, la cort (aquestes “cases reials on sobren més vanitats que virtuts hi ha”, en expressió de Montoya), ocupant-se de recuperar delmes, patrocinar la publicació de butlles i aconsellar la restitució de comtats, activitats totes elles no precisament pròpies d'un ermità, què menys que esperar retornar amb les constitucions pontificalment aprovades al sarró.

 

            Poques dades tenim del que passa entre l'estiu de 1483 i l'hivern de 1484; només sabem que Francesc segueix a Tours amb un parell de companys. Tenim dades que entre gener i abril de 1484 es reuneixen els Estats Generals. A l'abril de 1484 San Francesc escriu al Papa, enviant fra Baltasar, el qual havia de comunicar-li de viva veu “algunes coses” que en aquella reunió s'havien tractat contra la seva Santedat i la Seu Apostòlica, així com les correlatives gestions que en interès de la mateixa l’ eremita havia dut amb el rei i el seu Consell.

 

            A l'agost de 1484 mor Sixte IV, el qual tan bones paraules (més que fets, per descomptat) havia transmès a Francesc sobre una futura conformitat a la regulació per ell elaborada. Alguns historiadors són del parer que Francesco della Rovere mai va veure clar l'assumpte de tals constitucions; havia aprovat la congregació quan aquesta era un petit grup eremític a Calàbria amb dos o tres cases, però gairebé deu anys després, amb Lluís XI i sense ell, la realitat és que va donar llargues... A la càtedra de Pere el va succeir el genovès Juan Bautista Cibo, triat en un conclave en el qual va contar amb el suport de Julián della Rovere, competint amb un candidat del cardenal Rodrigo Borja.

 

Implantació de la congregació a França

 

            Se'ns fa realment difícil determinar en quin moment Francesc de Paula va començar a veure clara la possibilitat d'implantar la seva congregació a França. Ell residia en un petit allotjament en el castell de Plessis, al costat de les estances dels criats, de la gent que estava al servei de la cort, al costat de l’ Església de Sant Maties que servia com de parròquia del personal domèstic. Tenia una petita assignació, un petit subsidi, treballava per ventura alguna petita parcel·la de terra i estava allí amb un, dos, pel cap alt, tres frares companys.

 

            A partir de 1485 tenim documentats els primers actes tendents a la implantació (o almenys a una certa permanència) de la congregació d'ermitans a França, així com els intents (que continuen) d'aconseguir una regulació adequada. Seria al1485 quan obtindria el suport d'Anna de Beaujeu i de la seva germana Joana de Valois, començant a construir el convent de Sant Maties; però hi ha un problema de divergència entre els estudiosos d’aquest tema,  sobre si la capella era de Sant Maties o   Sant Mateu, sembla que es tractava de la capella de Sant Mateu prop de l'església de Sant Maties, encara que el convent s’anomenaria de San Maties per trobar-se dintre de la parròquia d'aquest nom; la documentació apareix confusa i la més fiable i antiga s'ha perdut. Retinguem almenys aquesta idea: que cap el 1485 Francesc intenta ja allotjar establement la seva congregació a França. Ja no actua com l'ermità Francesc cridat a obrar prodigis per la seva santedat o ficat en gestions diplomàtiques aprofitant el seu ascendent ; en aquest moment hem de pensar predominantment en Francesc com a  fundador i superior d'una congregació religiosa. El 1485 intenta, amb el suport del joveníssim Carles VIII (convenientment aconsellat per la seva germana Anna) que el Papa Innocenci VIII li aprovi una normativa per a la seva congregació. Ens ha arribat la resposta d’ Innocenci al rei, el juliol de 1485, Papa aplica la prohibició de noves religions del Concili Lateranense IV, suggerint que Francesc esculli per a la seva congregació una de les Regles preexistents.

 

           De quin es demanava l'aprovació? Sabem que, vivint el rei Lluis s'havia demanat a Sixte IV l'aprovació d'unes “constitucions” que Francesc s'havia emportat d'Itàlia. La reglamentació que Innocenci VIII refusa no sembla tractar-se d'aquelles Constitucions; si que podria tractar-se, en canvi, del text que s’ha anomenat “Proto-regla”. Es coneix usualment com  “Proto-regla” un text que va ser retrobat o recuperat per Mons. Fiot en una biblioteca de París cap a 1974-1975 (no va ser un descobriment, sinó més aviat un retrobament , perquè el text havia estat ja consultat i citat el 1967 per Whitmore en estudiar l'Ordre dels Mínims a França durant el segle XVII). La Proto-regla és un text manuscrit en francès que duu a l'inici en nombres romans: 1474. Per què aquesta data? No se sap. Galuzzi creia més probable que es pogués datar cap a 1484. Té com títol o encapçalament: «Regla i vida de fra Francisco, pobre i humil ermità de Paula, que dóna als seus frares que vulguin entrar i viure en el seu Ordre”. Ja Galuzzi expressava la seva perplexitat (quan al 1992 va publicar el text en el Bollettino Ufficiale dell’Ordine dei Minimi), fent veure la impropietat del terme “Ordre” -sobretot si ho considerem el 1474-; així mateix, el fet es designi a Francesc com “pobre i humil ermità” seria un indicatiu que uns altres van col·laborar en la redacció... Fem un incís: cal abandonar la idea que Francesc de Paula agafés la ploma i escrivís a continuació una Regla o unes constitucions; no entrarem ara en la instrucció de San Francisco; basti'ns tenir clar que ja des del moment de la Decret Ens de 1470, Francesc té col·laboradors, gent que l’ ajuda, suggereix, aconsella, alguns sens dubte més preparats que ell, més acostumats a les ciències humanes i eclesiàstiques (ja en el seu moment esmentem al Pare Baltasar de Spigno), que van col·laborar amb ell en els diversos passos de l'aprovació i de la reglamentació de l'Ordre, no fins al punt de substituir-lo, doncs en últim terme era ell qui decidia segons el que veia ser la voluntat de Déu i segons les “inspiracions” -aquí sí podem parlar així- que Déu li donava... Això és així, sense que, no obstant això, estigui clar que pugui això necessàriament deduir- se de l'expressió citada (“pobre i humil ermità”), ja que hem trobat expressions d’autodenominació similars a les seves cartes.L’estudiós francès, I.R. Labande, qui ha examinat també aquest manuscrit de la Proto-regla, creu que, per l'escriptura, pot datar- se entre 1485-1490, rebutjant totalment a seva composició el 1474 (conjectura que tal vegada es va anotar aquesta data en començar per a “recordar” la primera aprovació pontifícia); a més, per altres detalls, sembla clar que l'escrit ha estat redactat per a una comunitat que viu en ambient francès (pensem, per exemple, que apareix ja en ell la denominació del superior com “corrector”, denominació que a Calàbria era enterament desconeguda).  La seva finalitat seria la instrucció de postulants. Es tracta, a més, d'un text en el qual tota infracció duu aparellat el seu càstig; així hi ha qui parla de la Proto-regla com  a  regla- correctora. Segueix l'interrogant sobre si va ser aquest el text presentat a Innocenci VIII. La Proto-regla presenta alguns trets franciscans, alguns de la Regla atribuïda a Sant Agustí, alguns de les Constitucions de Pere de Trepitja; molts passatges són de la Regla benedictina.

 

            Pel que sembla, en aquest any de 1485 Francesc fa venir d'Itàlia tres frares: Bernardino de Cropalati (o el va acompanyar només parteix del viatge, o vi i se’n va entornar, o ve ara per primera vegada, es fa difícil precisar-ho), Jacobo Presenda i un tal Juan Auxmayda; a més, s'acceptarien els primers novicis francesos: Jacques Lespervier i Jean Mongobert (encara que n’ hi hagués hagut més d’aspirants, tampoc no hi havia lloc!). El març de 1486 Innocenci VIII expedeix la butlla Pastoris officium, per la qual confirma la congregació de germans ermitans de l’ ermitori del Sant a Paula (confirma el ja aprovat per Sixte IV en la Calmis Apostòlica), el que fa pensar que algú posava traves al nou institut; sempre hi ha un rebuig d’allò que és nou  en un lloc determinat, més si es presenta amb un plus de rigor (com si es volgués ser més, més penitent, per exemple). D'altre costat, també cal pensar que els instituts, sobretot en aquell temps, vivien dels beneficis que els concedeixen els senyors: quants més siguin a repartir, menys tros del pastís els correspon... No ha d'estranyar-nos, doncs, que quan Francesc intenta anar endavant la seva congregació a França i li comencen a edificar un convent, trobi oposició; d'aquí, que es demanin confirmacions (aparentment innecessàries) del que s’havia aprovat anteriorment.

 

           Entre el 1485 i el 1490 es registra un doble fenomen: per una banda, a França s'incrementen els efectius de la congregació amb aspirants vinguts alguns d'ells d'experiències monàstiques o religioses prèvies (és el temps que ingressen Panduro, Boyl, Michel Mathieu, Binet, Lyonnet, Cerdon, etc., aspirants la majoria bé preparats, gent de “spicco”); advertim que cal ser cautes respecte a certes dates indicades pel Minimologium Turonense, manuscrit de la segona meitat del XVII, l'exactitud de la qual i fiabilitat en el que pertoca a aquest període ha estat freqüentment sobrevalorada. D'altra part, està documentat que el moviment sofreix una certa crisi a Calàbria, on alguns demanen passar a altres ordres (dominics, benedictins, franciscans) o viure extra claustram, retirar-se amb el mateix hàbit a viure en major o menor solitud, però en tot cas sota altres status.

 

            Es tracta, doncs, de dues tendències contràries. Les sortides per ventura calgui atribuir-les  a que no s'ha aprovat la congregació com Ordre, a la confusió normativa o identitària, a un desconcert originat per ventura per la falta a Itàlia d'una personalitat forta o suficientment preparada, capaç de suplir la llunyania de Francesc (segons les nostres dades, ens trobem amb Baltasar de Spigno vivint entre Roma i Tours, amb Bernardino de Cropalati també a França...). Entre les motivacions que s'addueixen , no falta la de no poder sofrir l'austeritat de l' institut, la malaltia que impedeix seguir l'aspror de la religió, especialment respecte a la vida quaresmal (no apareix aquesta expressió, sinó que es parla de l'abstinència “de carns i lacticinis”).

 

A França, augmenta el nombre dels aspirants, va caldre començar a pensar en altres llocs. El 1488, amb el patrocini de la família reial, s'inicien les primeres gestions (adquisició de terrenys, per exemple) per a fundar Amboise. I a l'any següent es projecta un establiment més adequat dintre del parc de Plessis, un lloc una mica  més retirat, no enganxat a la rebotiga palatina, un lloc on els religiosos de fra Francesc puguin viure d'una manera més d'acord amb la seva vocació.

 

            Més amunt hem esmentat a alguns dels aspirants que ingressen entre 1485 i 1490. Detinguem-nos, de moment, només en un d'ells: François Binet, prior de la cèlebre abadia de Marmoutier, personatge eclesiàstic de primera divisió; no és d'estranyar que es produeixi una situació conflictiva quan tal personatge vol abandonar la religió del Pare Sant Benet per a passar al grupet de Plessiz-els-Tours regit pel varó rústic i illetrat vingut de Calàbria. I l'abat de Marmoutier s'hi oposa. I Binet que insisteix en el seu propòsit. Finalment el conflicte va haver de resoldre'l en última instància l'arquebisbe de Tours; va dubtar molt abans de decidir-se, però per fi el 1490 vesteix Binet amb l'hàbit eremític de Francesc de Paula.

 

           Cal adonar-se que en aquest moment sense una Regla aprovada, conforme a la qual un vulgui viure; no es tracta de la forma de vida escrita-prescrita el que atreu aquells aspirants. Atreu Sant Francesc. Roberti transcriu en el seu Disegno la història de la vocació mínima de Binet copiada d'un historiador francès que es remet a un manuscrit que existia en el convent de Ssma. Trinità ai Monti de Roma. És una narració deliciosa, de veracitat força dubtosa. Sí, el relat és molt probablement no autèntic, però el nostre ull històric i inquisitiu no hauria de fer-nos oblidar que moltes vegades darrere d'un relat literari, edificant, inautèntic, darrere d'una “novel·la”, s'amaga alguna cosa d'experiència veritable. Probablement sigui difícil admetre que la trobada entre Binet i Francesc es va produir en els exactes i  detallats termes com ens ve referit, però alguna cosa passaria, alguna cosa hagué d'experimentar aquell home en la seva trobada amb el sant varó per a donar tan decidits passos de canvi en la seva vida (i això ho vèiem amb Baltasar de Spigno, i podem intuir-lo amb Bernardo Boyl, amb Lluís XI, amb Antonio de Scozetta, i amb molts altres que van ser impactats pel seu contacte directe amb Francisco).

 

Últims anys

 

           Els últims anys de Sant Francesc de Paula no devien ser pas fàcils. El desenvolupament de l'Ordre comportaria no poques alegries però també nombrosos mals de cap. Hi ha testimonis que declaren que el Sant va patir molt a causa d'alguns religiosos del seu Ordre. L'esforç per adequar la normativa a les necessitats reals de la congregació va ser constant i fou una de les principals fonts de preocupació per a Francesc. Entre 1493 i 1506 Roma aprova quatre successives redaccions de la Regla. Mentrestant l'Ordre obstaculitza també a Espanya i a Bohèmia.

 

            Finalment, el divendres sant de 1507 Francesc de Paula moria a Tours. El dia 1 de maig de 1519 ,Lleó X el canonitzava.

 

P. J.M. Prunés. O.M.